Panet per acomiadar el 2015

Des de fa hores, l'any s'està acabant. 

Avui, ahir, demà... a racons de tot el planeta, hi ha persones acomiadant-se de tot allò que els ha passat, del que van fer i de totes les persones que han marxat volent o sense voler.  Coses alegres i tristes, dolces i amargues, lluminoses i fosques. La meva família ja prepara el darrer sopar del 2015, mentre jo encara no he dinat. La meva veina xinesa ha vist per Skype com la seva família sopava mentre ella esmorçava. Barcelona, Santiago de Xile, Beijing.

Quin món més boig, més gran i més petit alhora!

Aquí i allà, el terra està ple de cometes que tots deixem caure: són els somnis que no es van acomplir, els desitjos que ja no seran, les esperances que no es van fer realitats, les oportunitats que vam malgastar... Les mirem: per uns segons, sentirem nostàlgia de lo que pudo haber sido y no fue, llàstima dels nosaltres de fa un any que les van construir i mai han pogut enlairar-les.

Però serà només uns segons. 

Tenim el cap i el cor enfeinats construint els següents somnis, els que segur volaran i ens faran volar aquest 2016. 365 dies 365 oportunitats. 

Seran il.lusions molt diferents. Cadascú en coneix les seves. Del que estic segura és de que la majoria les volem compartir amb els que estimem i ens estimen. O potser dels que ens estimaran el proper any i encara ni tan sols els coneixem. 

Fa 48 hores, van arribar tres persones a la fundació buscant feina (un matrimoni peruà d'uns 50 anys i un noi colombià de 38 anys). Per diferents raons i històries, els tres portaven dos nits dormint al carrer. Tres persones que van començar el 2015 al seu pais, envoltats dels seus, sota un sostre.... l'acomiadaran sols, a mil.lers de quilòmetres i sota la nit despullada. Vam intentar ajudar-los: gestionem un albergue d'acollida per dones. El teniem ple però vam fer un esforç i ella te llit. Però pels dos homes... no teníem res a oferir. Només una entitat dona aquest servei a la ciutat: està col.lapsada i no els van poder agafar. 

Ells continuaran al carrer. A la nostra fundació es van conèixer i s'han fet amics: passaran la nit junts, dormint a propet d'on dormirà la dona d'un d'ells. Van venir ahir quan tancàvem: hem agafat les seves maletes per tal que no perdin les seves coses. No els podem donar llit a ells però si a les seves mudes, que descansen segures i comodes al costat de la meva taula. Els vam deixar rentar-se (no obrirem fins d'aqui quatre dies...) i els vam regalar una ampolla d'aigua de dos litres i un pa de pasqua tipic xile.

-Ya hemos comprado un par de pancitos buenos para celebrar la cena -em va dir un d'ells, content- Los tomaremos juntos. 

No estaven sols. Són dues bones persones que s'han trobat per començar plegats un 2016 ple de futur, el que venen buscant perquè on van neixer se'ls nega. No hi havia tristessa als seus ulls. Ni por. Ni ràbia. Us ho juro: només esperança en la vida i agraïment per a mi i la meva companya.

-Por él lo hago, así que estoy seguro de que saldrá bien, con la mirada de Dios -em va dir el més jove ensenyant-me la foto d'un nen petit, que porta a la cartera, a la butxaca que li queda al costat del cor.

Avui, quan sopi delicies de gourmet i begui bons vins, intentaré recordar que hi ha dos homes menjant-se, feliços, uns panets i bebent aigua d'ampolla. Feliços perquè tenen un amic amb qui passar aquesta nit. Esperançats perque estrenen un nou any ple de possibilitats. 

Ens van donar la mà, mentre ens desitjaven una bona nit de cap d'any. Una mà suada i treballada. La meva companya es va rentar la mà. Jo no: vull que el seu valor, la seva confiança, la seva amistat se'm quedin a la pell per sempre més. Per començar el 2016 en bona companyia.

PD: la foto és la flor d'un cactus que tinc davant la meva porta. Només dura 24 hores. Triga un any com a mínim a sortir...