Murs al vent

El món camina. 

Cada albada, mil·lers de persones surten del llit, es vesteixen, arrepleguen quatre coses en una borsa i tanquen la porta de casa seva. En sentir el cop, el seu cor s'encongeix. 

Tornaran?  

Arribaran?

Corren, volen, naveguen, pugen a trens, s'amaguen sota camions, neden.

Migren.

I un dia, potser, toquen port.

I un dia, potser, es queden atrapats.

Els hi manquen forces... diners, segells, papers,  

Els hi sobren fronteres.

Vaig marxar de casa, fa un mes, amb la imatge clavada a la retina dels sirians, iraquians, afgans... donant voltes pel laberint en que s'ha convertit Europa, mentre el fred començava a mossegar-los. Movíem les nostres parets; s'obria un forat a Polònia però es tancava una paret a Hongria; un tren sortia de Grècia però algú tapiava l'estació de Sèrbia. I així, en fila india, com nens castigats, passaven hores sota la pluja, la nit, la fam i la por. 

Arribo a Santiago i els meus ulls, que encara no han oblidat les seves cares, es troben amb una notícia al diari: 1200 cubans han quedat atrapats a Panamà, en mig de la selva, camí del seu Dorado, Estats Units. A les portes de Colòmbia, els acullen a un poblat de 400 persones. 

I una pensa que tots els racons del món s'assemblen perillosament i sempre en 'lo peor de lo peor'. 

Però sobretot pensa que s'està tornant boja quan, unes pàgines després i al mateix diari, llegeix una notícia sobre la creació d'una nova frontera. 

Al sud del sud. 

Una frontera que només obrirà d'octubre a abril. Perquè si a algú se li acudís creuar per entre els gels continentals més grans caminant i en un cayuco es veu que només ho podria fer aquells mesos.

Perque sí, senyors i senyores, Xile ha obert una frontera a Campo de Hielo Sur, una zona descoberta el 1557 per Juan Ladrillero però que no va ser estudiada fins el 1943 per aviadors d'Estats Units. 

Per què serà? Això sí: al 1881, Argentina i Xile ja van fer un tractat per repartir-se la zona. Tractat que resulta que no marca la frontera en algunes parts d'aquest espai. Tonto el último: cal correr a posar un pas.

   

La cuidaran els de la Corporación Nacional Forestal. 

Bé, ja que no cuidaran arbres (per la foto, no sembla que hi hagin gaires), doncs que vigilin persones! (o pingüins, no sigui que als Rei de l'Àfrica se'ls acudeixi anar a visitar als seus cosins Penacho Amarillo, que viuen a l'Antàrtida, i ho facin a l'octubre i sense visat)

Torno a mirar la cara de la nena cubana atrapada a la selva, que s'assembla tant a les nenes sirianes o nigeriànes. I repeteixo uns versos de la Joana Raspall, como un conjuro per tal que aquesta bogeria del món no se'm quedi dins... 

Un cop, mil cops, un mil.lió. Els que calguin.

"Si haguessis nascut en una altra terra, 

podries ser blanc, 

podries ser negre... 

Un altre país 

fora casa teva,

 i diries "sí" 

en una altra llengua.

T'hauries criat 

d'una altra manera  

més bona, potser

potser més dolenta.

...

Podries... podries...

per tot això pensa

que importa tenir 

les mans ben obertes

i ajudar qui ve

fugint de la guerra

fugint del dolor

i de la pobresa.

Si tu fossis nat

a la seva terra 

la tristesa d'ell

podria ser teva"

Perquè, cada albada, el món es posa a caminar.

I ho continuarà fent.

PD: M'he permés alguna llicència poètica. Disculpeu. Per exemple, tothom sap que els pingüins rei són molt formals i mai passarien una frontera sense permís. I a més, no els agrada el fred.