Mandarina's fan

Fa uns dies em van explicar una història i no me la trec del cap. Va de mandarines, de lladres, de judicis finals... però també de les idiosincràsies dels pobles, de l'esperança i de l'amor.

Al sud d'Itàlia existia, antigament i no sé ara, la devoció a la Virgen de los Mandarinos. Lògicament, a una zona agrícola on hi ha molts camps d'aquesta fruita. 

Diuen que els lladres eren molt devots. 

Li preguen per a que, quan arribin al cel, Ella estigui vigilant la cua dels que esperen el veredicte de Sant Pere a les portes del Paradís. Tu sí, tu no.

 Quan la Virgen de los Manadarinos els vegi, als seus devots admiradors, els farà una senyal amb la mà i ells s'amagaran en un racó del camí.

De nit, quan Sant Pere estigui dormint i tot sigui fosc, la Verge sortirà i els obrirà la porta. 

Així, ells també podran entrar al cel. La Mare sap llegir el fons del seu cor i veure que, malgrat tot, està ple de bondat.

Em fa riure. Sembla tan italià! 

Enredar el mismíssim Sant Pere i assegurar-se l'entrada a la eternitat, ni que sigui d'estrangis previ pagament d'ave maries.

Però també... quina confiança i quina fe!

Jo no sé si existirà aquesta verge ni si la història serà certa. 

Me l'ha explicat un sacerdot italià de més de 82 anys, que fa 56 anys que viu a Xile acompanyant els migrants italians que fugien de la postguerra mundial. En saber que jo era de Barcelona em va dir que ell havia estat un dia a la meva ciutat: era l'any 1959, era un jove sacerdot a qui enviaven en vaixell a fer les amèriques. Un viatge d'un mes, que ha resultat un viatge de tota una vida. L'últim port conegut abans de deixar Europa enrera va ser la meva ciutat: em va parlar de les Rambles amb la nostàlgia dels que, encara que només les han vist un cop, es van enamorar d'elles.

Li vaig preguntar que quan tornarà a casa. En un parell d'hores d'avió des de Roma pot arribar a les Rambles. Em va mirar, somrient, per dir-me que no tornarà. Va arribar aquí per acompanyar els italians en la vida que començaven i ara, els companyarà en la mort. Ara enterra els mateixos que va casar, batejar, donar la comunió... els seus destins van lligats.

Jo no sé si existirà aquesta verge ni si la història serà certa. I sé que el Paradís no es pot assemblar a la cua del cinema però... em declaro fan, fan de la Virgen de los Mandarinos -que sap que les lleis són per saltar-les- i dels seus lladres.