Ells

Vaig llegir que 400.000 gossos viuen als carrers de Santiago de Chile i això la converteix en una de les ciutats del món amb més d'aquests companys abandonats. Caminant pels carrers, vaig veure centenars de totes les mides i races i mig races. Alguns jugaven entre ells, d'altres dormien a l'ombra de qualsevol edifici o passejaven sols i esperaven amb mi per creuar el semàfor, pendents de que aquella humana desxifres per a ells el misteri dels cotxes i les llums. Fins i tot, vaig estar mirant l'aparador d'una botiga de regals amb un husky! Tot eren coixins, llibretes, capsetes amb gats dibuixats.... veuria el mateix que jo aquell pelut? Ups!

Però per a mi ja tots ells tenen la cara de la Panchita, perquè un dia va entrar al meu jardí i s'hi va quedar cinc dies, cinc dies en que em va robar el cor... i els nervis! Era un cadell lliure, anàrquic, alegre i carinyós. La vaig portar al veterinari, li vaig donar de menjar dos cops al dia, la vaig rentar amb la manguera mentre ella tractava d'enxampar les gotes d'aigua com si fos Superman, li vaig regalar un collar preciós... i la vaig batejar amb el nom que utilitzen pels Franciscos -vaig pensar que més li valia un padrí de nivell, San Francesc d'Asís, perquè la seva vida pintava bastos-

Ho va mossegar tot però tenia criteri: la meva xancla esquerra era la joia més preuada. Va aprendre a treure-me del peu sense fer-me mal i corria amb ella pel jardí. Objectiu? Que jo la perseguís, és clar. Mai la va trencar. Un detall.

Ens vam fer amigues. Tot i que... no ens assemblavem! Quin caràcter tenia la noia! Massa personalitat i la veterinària em va dir que estava a punt de convertir-se ella en la meva jefa. En cinc dies, tu! PErò jo sé que no, que ella m'estimava també: dormia engantxada a la porta de la meva caseta, protegint els meus somnis, fins i tot una nit de pluja.

Allò que ella no sabia era que l'Àngels tenia un bitllet d'avió... i la meva llogatera, dueña de la casa, no volia un gos. "No me tenes paciencia, diria el Chavo del 8"

Vaig buscar totes les associacions de Santiago de Chile. Ninguna accepta animals. No poden. Impossible! No hi ha gosseres. Ningú s'ocupa d'aquests animals, que creixen i multipliquen com els pans i els peixos. Vaig preguntar a tots els coneguts, amics, veins... sense èxit.

Sé que avui la Panchita torna a ser lliure pels carrers de Santiago. A ella li agradava moltíssim perseguir cotxes i ocells, guiar-se pel seu instint sense una direcció, mirar-ho tot amb ulls intel.ligents... Vacunada, desparasitada i amb un collar la van abandonar, reabandonar. "Y en un barrio rico. Con lo graciosa que es seguro que la adoptan. Como lleva el collar elegante creerán que se perdió y..." em van dir mentre jo plorava inconsolable. 

L'últim dia que la vaig veure, a cau d'orella li vaig dir que era bonica i que jo, que algú, l'havia estimat. Que ho recordés sempre. Ella no era una patanera més dels quasi 4.000.000 dels que viuen als carrers de tot Chile. Ella era Panchita.

PD: Lo único por lo que Santiago de Chile no está en la lista top de mis ciudades es por eso, por todos los perros abandonados que uno ve en la calle. No son maltratados. No son perseguidos. No son agredidos. Son olvidados, son ignorados por una mayoría silenciosa. Solo cuando son un problema para el humano se actúa.O eso parece.