L'altra dia, una amiga xilena em va explicar que, aquest 2016, s'ha posat a fer coses diferents. No diferents d'extranyes, ni exòtiques, ni... vol dir coses que no fa habitualment.
-Quan era nena, portava 12 matèries alhora... totes diferents. I ara? Ara només em dedico a 'lo mío'. Què ha passat? Com que no puc? M'estic autolimitant! (En el seu cas, 'lo suyo' és escriure i llegir tot el dia: és profe a tallers d'escriptura, editora i correctora).
La vida ens especialitza. I llavors els de lletres, utilitzem els mòbils per fer les operacions matemàtiques més simples i els de ciències, ens diuen a nosaltres d'escriure les postals de cumpleanys perquè tenim més gràcia. I així sumaríem mil exemples.
Vaig pensar que la meva amiga tenia raó. Molta raó. Ella s'ha posat a fer coses amb les mans -pequeños arreglos en casa... si construía circuitos para física...-, a llegir algun llibre de Ciència i no se que més.
A mi, després de sentir-la, m'ha donat per pensar que coses m'agradava fer i ja no faig perquè m'he especialitzat en llegir i escriure. Perquè és trist però també he abandonat coses que em feien feliç... Per què ho fem? Per economia de temps, perquè allò no ens dona de menjar, perquè no ho fem bé i hi ha qui ho fa millor....
I vaig recordar que m'entusiasmava pintar. Dibuixar potser però ben bé pintar.
Els colors em fascinen: em puc passar hores mirant un paisatge i en realitat miro les infinites combinacions de verds o com el blau es converteix en negre, admiro com els grans uneixen colors als seus quadres... fins i tot la gent riu quan dic que m'encanta mirar els aparadors de les pastisseries o fruiteries perquè són bonics. Hi ha pastissos de colors increíbles! Mireu, mireu...
Tirant del fil de la memòria, vaig trobar un desig ple de teranyines, abandonat sense saber ben bé perquè. Recordo que en un moment, quan encara anava a escola, vaig decidir que quan tingués diners, molts diners (llavors pensava que això seria quan treballés...), em compraria una d'aquelles capses increíbles de Caran d'Ache. I seria només per a mi (això és important quan sou cinc germans: encara faig dol per un caballet que, no em demaneu com, un germà petit va llançar per una finestra a un pati interior...) Capses que jo espiava a les botigues, metàl.liques, amb tonalitats de verds i blaus, ordenades... de desenes, centenars, mil.lers de llapisos perfectes!
No ho vaig fer. No la vaig comprar. Amb el meu primer sou em vaig comprar l'antologia de contes de Julio Cortázar. Així que aquest somni va morir en l'epoca d'universitat, quan la lectura va guanyar la batalla.
He posat 'una curita' que diuen aquí al meu somni. He anat al Lider, una gran superfície, i m'he comprat una capsa d'un euro de 12 colors i 12 rotuladors. He anat a un venedor de carrer que em creuava tots els dies i li he comprat Secret Garden, segons ell el último hit en mandalas, segons jo...
És només un començar. Pinto cada dia una mica.
I sé, sé perfectament perquè m'agradava quan tenia sis, deu o catorze anys, fer-ho. Perquè encara m'agrada i les raons no han canviat.
I sí, quan tingui diners, em compraré una capsa, una d'aquestes amb la muntanyeta suïssa a la tapa... i no ho faré per aprendre, ni per regalar quadres a ningú, ni per arribar a exposar ni per res... Ho faré per ser, un altre cop, una nena feliç i no especialitzada.
PD: potser m'hauré de fer un curs de dibuix... aquests mandales de cors i esquirols estan acabant amb mi. jo només vull pintar però...
No hay comentarios:
Publicar un comentario